Aquest llibre és una bella història d’amor, i també una interrogació sobre el significat del que és específicament humà, i està escrit, a més, amb una brillantor literària excepcional. Després d’haver estat detingut per primer cop el 1934, el poeta Óssip Mandelstam, un dels més grans del segle xx, va estar-se a l’exili a Vorónej durant tres anys fins a la seva deportació. La mort li va arribar el 1938, en un camp de trànsit cap a Sibèria. La seva vídua va aconseguir escapar i va sobreviure com a professora d’anglès en petites ciutats de províncies, fins que el 1956 li va ser permès de tornar a Moscou. Allà va començar aquest relat, un dels més commovedors del segle xx, en què, amb un detall extraordinari, explica les tràgiques vivències del seu marit i els seus companys de generació. La sensacional lucidesa que traspua, la seva admirable serenitat en la lluita contra la barbàrie i el seu coneixement de primera mà del món intel·lectual de la Rússia d’aquell període fan d’aquest llibre un document magnífic, així com una experiència lectora inesborrable.

L’inspector Maigret arriba a Concarneau per tal d’investigar l’intent d’assassinat d’un dels prohoms del poble. Al bell mig de la seva feina, una sèrie de successos confusos semblen indicar que un assassí intenta una venjança col·lectiva. L’única pista que sembla ferma és un gos groc que ningú no havia vist mai fins aleshores.

Hitomi entra a fer feina en una botiga d’objectes de segona mà de Tokio. «Això no és un antiquari, és una brocanteria», l’adverteix el senyor Nakano el dia que fa l’entrevista. Allà hi ha Takeo, el jove assistent amb qui inicia una estranya relació, i Masayo, la germana del propietari que fa exposicions amb nines i que té una vida sentimental que turmenta el senyor Nakano, que es manté vigilant sobre tot i a qui tornen boig les dones. Un grup que vagament podria assemblar-se a una família. Cronista delicada i elusiva, Kawakami ens ofereix en aquest llibre, a més de la història entre Hitomi i Masayo, una successió de finestres obertes al Japó contemporani. Els objectes d’una botiga extravagant conviuen amb la vaga melancolia d’uns homes i unes dones que mai no aconsegueixen ser felices del tot.

Émile, un obrero retirado y un algo tosco, conoce a Marguerite, una mujer afectada y puritana que vive en el recuerdo de un pasado mejor, con quien temina casándose para compartir su soledad. Pero pronto las desaveniencias entre ambos se hacen evidentes y la vida matrimonial se transforma en un infierno. La desaparición del gato de Émile es el detonante de un cruel enfrentamiento que lleva a los ancianos a la destrucción.

Julius, un jove psiquiatre nigerià resident en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. Caminar sense rumb es converteix per a ell en una necessitat que l’allibera de les constriccions de la seva feina, i que li ofereix la possibilitat afegida d’obrir la seva ment a un fantasieig entre la literatura, l’art o la música i les seves relacions personals, el passat i el present. Als seus passeigs, explora cada racó de la ciutat. Però Julius no solament recorre un espai físic, sinó que també en freqüenta un altre, en el qual s’hi entrellacen un munt d’estímuls que l’interpel·len. Ciutat oberta és una novel·la bellíssima, i és també el descobriment lluminós d’una veu tan original i subtil com extraordinària.

Hamlet és probablement la més famosa i la més representada de les tragèdies de Shakespeare. Colpidora i enigmàtica, és, a parer de Goethe, una obra que oprimeix l?ànima com un problema tenebrós. Basada en una vella llegenda, Shakespeare ens presenta el destí tràgic d?un home que veu com el dolor per la mort sobtada del seu pare s?esmola amb el nou casament de la seva mare amb l?odiat oncle patern. L?aparició de l?espectre del mort, a més, li fa saber que va ser assassinat per qui ara és el nou rei. La malenconia i l?esperit de venjança en el seguit de desgràcies que Hamlet ha de suportar, el sentit de frustració i desencant profund que li provoquen, la divisió entre els impulsos del sentiment i l?acció pertorbadora de la raó, la follia aparent i la inquietant presència del suïcidi han fet del personatge de Hamlet una entitat mítica. La versió catalana que presentem, a càrrec de Joan Sellent, ens apropa amb ofici a una obra ineludible de la literatura occidental.

"Els ulls del germà etern", llibre curiosíssim dins l'obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l'home més just de tots els temps.

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus… I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats…

«Hi ha un tipus de lector actual, el lector de ficcions policíaques. Aquest lector ha estat?aquest lector es troba a tots els països del món i es compta per milions?engendrat per Edgar Allan Poe.» Jorge Luis Borges

«Vet aquí, estimats lectors, un novel·lista americà de gran prestigi. Molts coneixen sens dubte el seu nom, pocs les seves obres. Permeteu-me doncs d?explicar-vos una i altra cosa. Ocupen sens dubte un lloc important dins la història de la imaginació, car Poe ha creat un gènere a part, que no té cap altre precedent que ell mateix. Hom pot considerar-lo cap de l?escola de l?estrany. Ha anat més enllà dels límits de l?impossible, tindrà imitadors. Aquests intentaran anar més lluny, exagerant el seu estil, i alguns creuran superar-lo sense, però, poder-lo igualar.» Jules Verne

La tebior amb què van ser rebudes les narracions de Poe als Estats Units contrasta amb l?entusiasme que van generar, ja des d?època primerenca, a Europa. Baudelaire a França, Manganelli a Itàlia, Julio Cortázar o Carles Riba van quedar fascinats pel món que Poe va saber crear, la invenció del nou gènere que presentava i l?estil de la seva escriptura. D?aquesta fascinació va néixer la necessitat de traduir-lo i presentar-lo com el que és, una de les més grans figures de la literatura. Carles Riba i Edgar Allan Poe es donen la mà en el present volum, en un rar encontre difícil de superar.